En el gran tapís de la civilització humana, les narratives de ficció i engany han estat entrelligades de manera complexa, formant una part vital del nostre ADN cultural. L’encant de la imaginació, l’atracció de l’irreal, no són meres frivolitats de la ment humana. Més aviat, són potents espurnes de creativitat que han encès els focs de la invenció, l’exploració i la innovació al llarg de la nostra història.
Avui, mentre entrem en una era d’avanç tecnològic accelerat, el terreny de la ficció està passant per una metamorfosi, transformant-se i evolucionant amb cada volta en la nostra comprensió de la Intel·ligència Artificial. La síntesi de la ficció i l’IA ha desbloquejat la porta a un nou àmbit d’existència: l’àmbit de la Hiperrealitat.
Jean Baudrillard, un visionari que va ostentar els títols de sociòleg i filòsof, va articular per primera vegada el concepte d’Hiperrealitat. És un estat de ser on la frontera entre la realitat i la simulació s’esborra, deixant-nos incapaços de distingir entre les dues. En essència, representa una imitació perfecta, un simulacre tan perfecte que supera la realitat.
Hem estat acostant-nos a aquest estat amb cada salt evolutiu en la Realitat Virtual (RV), la Realitat Augmentada (RA) i la Realitat Estesa (RE). Avui, ens trobem a la vora d’una fase completament nova: la Realitat Inventada. Aquí, les eines de creació ja no estan exclusivament en mans de professionals experimentats, sinó que s’han democratitzat i estan accessibles per a tots, potenciant a cadascun de nosaltres a convertir-nos en creadors de les nostres narratives.
Fa uns mesos, va succeir un incident peculiar que serveix com a potent il·lustració d’aquest concepte. Una publicació alemanya va organitzar una entrevista amb l’eminent pilot de F1 Michael Schumacher. Més tard, els lectors van descobrir una veritat sorprenent: l’entrevista no es va realitzar amb l’home en si, sinó que va ser producte d’un model d’intel·ligència artificial, ChatGPT, que simulava la personalitat d’en Schumacher. En èpoques passades, aquesta fita s’hauria aconseguit amb un imitador humà o, de manera encara més enganyosa si s’escau, inventant l’entrevista del no-res.
L’incident és emblemàtic del canvi dramàtic que estem presenciant en el paisatge de la veritat i la ficció. Les nostres eines narratives han evolucionat. Hem anat més enllà de la simple art de narrar històries, entrant en una època en què podem fabricar el propi teixit de la realitat.
L’avantguarda d’aquesta nova onada d’enginyeria de la realitat serà liderada per una indústria ja ben versada en la creació de mons: els videojocs. Els desenvolupadors de videojocs han estat els pioners no reconeguts de les realitats simulades, creant mons immersius que ens capten, ens fascinen i desafien la nostra percepció de què és real. Amb l’arribada de models generatius alimentats per IA, ara tenen l’equipament per formar no només “físicament” aquests mons, sinó les mateixes personalitats que els poblen, creant experiències que ressonen a un nivell profundament humà.
Stweets.biz un joc inacabat de pura Realitat Inventada. Obert per compartir, deixeu comentaris 😉
No obstant això, com amb cada salt significatiu en el progrés humà, l’entrada a la Hiperrealitat comporta una responsabilitat que no podem ignorar. Les lleis de la robòtica d’Asimov van subratllar la necessitat de límits ètics en les nostres creacions tecnològiques. Aquesta necessitat és encara més aclaparadora a mesura que ens acostem al llindar de la Hiperrealitat. Hem de navegar aquest camí amb discerniment i precaució, assegurant-nos que mentre perseguim l’atractiu captivador de lo irreal, no perdrem el nostre fil amb el fonament de la veritat.
La promesa de la Realitat Inventada és àmplia. No obstant això, el repte més gran que presenta no és tecnològic, sinó humà: podrem gestionar el poder de reformar la realitat? Podrem aprendre a ser creadors sense perdre’ns en les nostres creacions? Les respostes a aquestes preguntes conformaran no només el nostre futur immediat, sinó el llegat que deixarem per a les generacions futures.